De
petita, cada matí quan anava a l’escola, la veia com sorgint de
la bruma que planava sobre un llac imaginari. Pensava que era un
cavaller vingut del món dels somnis per protegir la imaginació dels
infants de la grisor del temps estret del franquisme.
Aquesta
tarda assolellada, però freda, la veig vestida de sol, enlairada
damunt nostre, protegint amorosament la ciutat altra volta grisa,
trista, deixada. Els ulls han volgut retratar-la i el bolígraf,
lliure entre els dits, en pren notes corrent sobre els fulls de
paper.
Les
cames llargues que la fan tan esvelta, emparen la balaustrada de
l’escala de caragol que se l’hi enlaira per dins fins que arriba
al mirador del dipòsit, que mai no he vist. Més amunt, la teulada,
el barret, com el lligat enlairat d’una fada té ornaments:
finestretes estretes, marquesines petites, ulls a la ciutat. I
dalt de tot, per corona, un peó blanc fugit potser del tauler
d’escacs dels gegants de la ciutat.
Dessota
hi veig a la meva esquerra posats al biaix quatre pollancs de tronc
fosc i prim, i branques nues enlairades vestides d’hivern, plenes
d’ombra . A la banda oposada, cinc o sis eucaliptus gronxen les
capçades plenes de fulles llargues; el vent bufa i les branques més
altes daurades pel sol bateguen, s’inflen i es desinflen. Els
arbres són com soldats que vigilen, no fos cas que deixés estar el
fer de dipòsit d’aigua.
De
nit, en somnis , deixa el dipòsit a terra, que ningú no s’estranyi
si troba que no té prou pressió l’aigua, i arranca a córrer cap
al sud, cap al castell de Can Feu, mira d’arrabassar-lo als
fonaments per poder anar a jugar plegats; per arribar a l’altra
banda de la ciutat agafats de la mà, corrent pels túnels; per
pujar a la Mola i baixar-ne lliscant…
Pares,
si de nit, la mainada diu que sent sorolls i rialles, no tingueu
por, agafeu els vailets a coll, apugeu la persiana, obriu la
finestra i guaiteu els jocs i els alegrois de la torre de l’aigua.
Josefina Llauradó Senar
