Sortida al castell de Can Feu

La sortida del dissabte ha estat molt agradable. He agafat els llapissos i les cretes i he quedat amb les amigues de Dibuixant Sabadell: el nostre objectiu era anar fins el castell de Can Feu i fer uns bons dibuixos i pintures.

L'únic problema és que una part de l'edifici estava envoltada per una tanca, i quan hem passat de seguida ha vingut el vigilant i ens ha dit que sortíssim d'allà! Però tot i així hem trobat bons racons per retratar aquest edifici singular. També ens hem promès tornar amb un permís de l'ajuntament, i així se suposa que ens deixaran visitar l'interior del castell. Cal dir que està molt deteriorat: hi ha xemeneies a punt de caure, parts de la cornisa que s'han desprès, algun tros de teulada que també ha cedit...

I en quan als dibuixos, ha estat interessant veure la varietat de resultats: mentre que en alguns el castell semblava sòlid i indestructible, en d'altres semblava més mal·leable, com si estigués fet amb terracota fresca. Els enquadraments també ens han donat molt joc. N'hi ha hagut per tots els gustos!

 Aquí no s'hi podia estar! El vigilant s'amagava a prop del lavabo químic...

 La porta de les cavallerisses, amb un missatge enigmàtic

 Dins de les cavallerisses algú va decidir posar-hi una sala d'estar

 Vista general de les cavallerisses

 La nostra producció artística

 Les nostres obres, amb el castell al fons

 Alguns dels dibuixos que he fet

Oriol Arisa

Més dibuixos del natural

 

Places i eixides de Sabadell (2)

Diari de treball sobre El Rada (IX): entrevista a la Pepita Pérez

Quan tenia uns set o vuit anys, la Pepita Pérez va viatjar diversos cops amb la "Rúbia" del Rada fins a la platja de Castelldefels. D'aquells viatges recorda la manca de combustible i altres situacions semblants a les que ja ens havia explicat l'Antònia Busquets. També recorda la costum que tenia el Rada d'aturar-se a les gasolineres per repostar i barrejar la gasolina amb aigua. A saber com s'ho feia perquè allò rutllés. El que está clar és que la Rúbia no anava amb un motor elèctric, a no ser que en algun moment aquest motor hagués estat substituït pel de gasolina i aigua (o el que fos...)

Un altre detall surrealista és que sobre la Rúbia hi solia haver una canya, a l'extrem de la qual hi penjava una gran pastanaga. Segons el senyor Rada, això era un mecanisme que feia que el cotxe corrés més, igual que quan els conills veuen una pastanaga al davant seu i intenten atrapar-la.  

La afició del Rada pels avions i la aeronàutica va fer que conegués a l'Alfred Pérez, pare de la Pepita, que també compartia aquesta mateixa afició. El Rada es va construïr una espècie d'ales per saltar i volar des de la Torre de l'Aigua, però el senyor Alfred el va convèncer perquè escollís un lloc menys perillós, proper al pont de la Salut. Però el vol no va ser gaire exitós i va acabar amb una bona trompada.

Diari de treball sobre El Rada (VIII): nous detalls interessants

Ahir al Taller1 de l'Estruch vam mostrar per primer cop les entrevistes sobre el Rada, i van agradar força. Falten unes quantes entrevistes més i un bon treball d'edició, però segur que quedarà la mar de bé.

A més, en una trobada amb en Josep Font (un altre veí del carrer Sant Miquel) hem comentat algunes coses que ja havien sortit a les entrevistes, la qual cosa ens ha proporcionat alguns detalls interessants.

• Respecte a la "bicicleta tunejada" que en Joan Arisa havia vist córrer amunt i avall del carrer, en realitat era el primer vehicle terrestre que havia fabricat el Rada. Portava quatre pedals (dos al davant i dos al darrere) i segurament va ser un regal que li va fer al seu fill David. Així que els dos solien passejar-se amb l'aparell pel carrer Sant Miquel.

• El motor d'un dels cotxes, fet per ell mateix, era elèctric. I funcionava perfectament!! El que no sabem segur és si aquest era el motor de la rúbia-roulotte, tot i que és molt probable.

• Al Rada li agradava compartir els seus coneixements sobre mecànica i aeronàutica  amb la gent de l'Aeroport de Sabadell, i segons deia el senyor Josep, aquests coneixements solien ser força superiors als de la resta. De fet un altre testimoni ens ha confirmat que amb un dels seus aparells voladors va fer un altre vol de prova des de la Timba. La idea era saltar des de dalt de la Torre de l'Aigua, però algun amic seu el va persuadir perquè escollís un lloc menys perillós. Aleshores va voler saltar des del Pont de la Salut, però al final el van convèncer perquè ho fes des d'un lloc una mica menys alt. I així va ser... 

• Es manté la teoria de que el nom de Rada era el d'un pilot o mecànic alemany de la Segona Guerra Mundial. Això coincideix amb el que va dir en Joan Arisa, però no concorda amb el que ens va dir en Joaquim Soler.

Diari de treball sobre El Rada (VII): Fotos de l'arxiu Caba

A l'espera de trobar material gràfic sobre els invents del Rada, aquí us mostro algunes de les fotos de l'arxiu Caba. Des que van iniciar el seu negoci, els responsables de Carrosseries Caba (taller situat al carrer Montllor i Pujal, molt a prop de casa el Rada) van tenir la gran idea d'anar fotografiant els vehicles que reparaven.

Aquestes fotos reflecteixen una època en què les reparacions es feien de manera totalment artesanal, fins al punt de convertir els cotxes en autèntiques obres d'art, tant en la carrosseria com en els acabats. A la seva manera el senyor Esteve Renom també va formar part d'aquell món ja desaparegut.

 Carrosseries Caba, en l'actualitat

 En Salvador Caba, fundador del negoci

 Exterior i interior d'una ambulància dels anys 30

Exterior i interior d'una ambulància, una mica més antiga. Espectacular!!

 

 Un cotxe accidentat, abans de la seva reparació

 El cotxe, després de passar pel taller

Nous retrats

Ja tenim un nou intercanvi creatiu!! L'Ariadna Albareda i el David Wells s'han retratat mútuament, i el resultat ha quedat així de bonic.

Abrainiadna

Once upon a time there was a brain

Living inside a clever girl’s head

It worked so hard it began to complain

But she didn’t listen to what said.

So the brain said ‘enough is enough’,

‘I need a rest from all this stuff’.

Then she noticed a feeling inside

That was when part of her brain died.

Then Ariadna (for that is her name)

Realised she’d made a terrible mistake;

She had nearly lost the game

And now her brain would never be the same.

So now she really has changed her mind

And started anew so she can find

A way to love and respect her brain;

She promises never to do it again.