Reunió al Vapor Cusidó

El dissabte passat, els veïns de la Creu Alta van celebrar una reunió per començar a decidir el futur de l'espai que fins fa poc ocupava el Vapor Cusidó. Aquest enorme solar d'uns 5.000 m2,  situat entre els carrers Montseny i Antoni Cusidó, s'ha convertit en un espai mort però ple de possibilitats de futur.

Les propostes van ser força variades, però tothom va coincidir en què un espai tan gran pot complir diversos usos a la vegada. Així es va comentar la idea de crear-hi horts urbans, un espai de lleure, un altre espai destinat a aparcament... el que està clar és que no volem que segueixi tal com i està ara!!

Un valerós membre d'Art de Trobada va estar participant-hi i pintant la paret amb la gent de Llamps i Trons, que és tal com s'anomena la coordinadora jove de la Creu Alta. Aquesta coordinadora és un projecte sorgit del moviment associatiu i juvenil de La Creu Alta amb l'objectiu d'esdevenir un espai de trobada de les entitats i el jovent del barri.

Us passo algunes fotos de la tàpia que envolta l'espai, esplèndidament pintada per diversos artistes.

  

Més racons de la ciutat

Doncs aquí ens teniu, portant els estris pels carrers i retratant els nostres llocs preferits. Aquests són alguns racons d'una coneguda plaça de la ciutat. Sabeu quina és? Una pista: el seu nom és força controvertit.

La Torre de l'Aigua

  

De petita, cada matí quan anava a l’escola, la veia com sorgint de la bruma que planava sobre un llac imaginari. Pensava que era un cavaller vingut del món dels somnis per protegir la imaginació dels infants de la grisor del temps estret del franquisme. 

Aquesta tarda assolellada, però freda, la veig vestida de sol, enlairada damunt nostre, protegint amorosament la ciutat altra volta grisa, trista, deixada. Els ulls han volgut retratar-la i el bolígraf, lliure entre els dits, en pren notes corrent sobre els fulls de paper. 

Les cames llargues que la fan tan esvelta, emparen la balaustrada de l’escala de caragol que se l’hi enlaira per dins fins que arriba al mirador del dipòsit, que mai no he vist. Més amunt, la teulada, el barret, com el lligat enlairat d’una fada té ornaments: finestretes estretes, marquesines petites, ulls a la ciutat. I dalt de tot, per corona, un peó blanc fugit potser del tauler d’escacs dels gegants de la ciutat.

Dessota hi veig a la meva esquerra posats al biaix quatre pollancs de tronc fosc i prim, i branques nues enlairades vestides d’hivern, plenes d’ombra . A la banda oposada, cinc o sis eucaliptus gronxen les capçades plenes de fulles llargues; el vent bufa i les branques més altes daurades pel sol bateguen, s’inflen i es desinflen. Els arbres són com soldats que vigilen, no fos cas que deixés estar el fer de dipòsit d’aigua.

De nit, en somnis , deixa el dipòsit a terra, que ningú no s’estranyi si troba que no té prou pressió l’aigua, i arranca a córrer cap al sud, cap al castell de Can Feu, mira d’arrabassar-lo als fonaments per poder anar a jugar plegats; per arribar a l’altra banda de la ciutat agafats de la mà, corrent pels túnels; per pujar a la Mola i baixar-ne lliscant… 

Pares, si de nit, la mainada diu que sent sorolls i rialles, no tingueu por, agafeu els vailets a coll, apugeu la persiana, obriu la finestra i guaiteu els jocs i els alegrois de la torre de l’aigua.

Josefina Llauradó Senar